Nosautres orangotans
Lo siti « Obsevatòri del Comunautarisme » amassa d’articles que nos ensenhan que tota afirmacion publica d’una diferéncia que que sia (lingüistica, sexuala, religiosa...) es lo cancer mai dangierós per l’armonia de la nòstra societat. S’avetz leser e se per cas lo sicut vos interessa vos i podetz conectar, mas la lectura ne ven lèu pesuga. Ça que la s’i pòdan trapar d’unas perlas plan regaudissantas. Coma aquela entrevista d’una certa Anne-Marie Le Pourhiet : « La disciminacion positiva marca lo retorn al drech dels orangotans ».
La dòna, qu’es professora de drech publíc, invectiva, insolenta e mesprèsa a refòfi, amb una ràbia que se pòdria calificar de castratritz. Rai d'aquò, çò interessant es l’alusion al primata :
Dins l’article, pretend que la fòrmula « drech del orangotans » seria d’Ernest Renan. D’efièch, es extracha d’una letra escricha en septembre 1871 a David Strauss,: « Amb aquela filosofia de l’Istòria, » segon la quala Alsaça es germanica abans d’èstre francesa, « i aurà pas mai que lo drech dels orangotans de legitim dins lo monde, despossedats d’un biais injust per la perfidèsa dels civilisats. » Aital lo monin li manca pus que de cargar un casco de poncha :
Detalh d'una estampa americana de 1917
Vaquí dins quin univers mental manòbra l’Observatòri del comunautarisme : lo de la lucha contra la barbaria prussiana, entretenguda dins la nafradura deliciosa de la perda d’Alsaça e Lorena. M’anatz dire que los nacionalistas francèses an pus gaire a posita un enemic tant odiós coma l’alemand. Vos enganatz ! Se legissetz plan lo siti, aprendretz que los nostalgics d’Alemania bèla sostengan a l’amagat los federalistas europencs !
Tornam al orangotan. El que viu dins la forest pluviala de Sumatrà e Borneò veguèt son abitat destrusit a 80 de cent dempuèi las vingt darrièras annadas, de tal biais que risca plan de desaparèisser dins las detz annadas que venon, levat dins los zoòs. La sola imatge d’orangotan qu’aurem l’escasença de veire serà doncas puslèu aquela :
Se n’avetz ja vist un, darrièr sa grasilha, probable que coma a ieu vos a tocada l'umanitat d’aquela bèstia, umanitat que raja de son agach, de son actitud, de sas mans, de sos gèsts... Li manca pas que la paraula. Diderot nos conta d'alhors que lo Cardenal de Polinhac, en se passejar dins lo jardin del rei, encontrèt un orangotan e li diguèt : « Parla e te bategi ! ». « Semblava un Sant-Joan presicaire », çò apond Diderot. L'orangotan demorèt mut.
Pasmens son silenci es pas gaire una prova, que segon una legenda javanèsa los orangotans se calan pr'amor vòlon pas que los òmes los fòrcen de trabalhar… E puèi, segon lo quite Diderot : « escriure, es l'art d'alongar los braçes ». E aquò, l’orangotan o sap faire.