Canalblog
Editer l'article Suivre ce blog Administration + Créer mon blog
Publicité
La cabra e lo lop
18 novembre 2008

Occitània, la caça del tamaro

Occitània… Un país, aquò ? Quicòm que se sap pas gaire çò qu’es, ni mai onte ? Diable de país. Un país qu’es al diable, probable. « Empèri darbonat » çò diguèt Robèrt Lafont. « Un naviri qu’avança dins la nuèch, fuòcs atudats », segon Emmanuel Le Roy Ladurie. Dins La Quimèra, Joan Bodon l’aparia a l’Òbra Grand dels alquimistas :

« Monsenhor, i a d’autres fuòcs que lo de la farga e mai pus dignes de vòstre estat.

- Compreni, vòls parlar dels forns de veire… De Guiscard, gentilòme veirièr !

- Perqué pas ? Mas perqué pas, encara melhor, lo forn de l’Obra Grand ?

- Òc-ben, t’ausissi… Mas as pro pagat, tu, me sembla, per saber que tot aquò es una quimèra. Ça que la, d’aur, ieu, n’ai pro…

- Coneissètz pas l’Òbra Grand, Monsenhor. E dempuèi que fargui o que fèrri, de quimèra n’ai pas vista cap. Pas solament un chamarro, sabetz, aquel animal, escapat d’una sauma e un brau l’a fach… »

Chamarro, tamaro, tamarre… Una bèstia que se caça de nuèch, « tard lo vespre d’una nuòch sens luna, se fa sens fusiu, ni mai arma, pas res, pas qu’amb una saca de bòsa e de bastons que los rabataires brandisson ; tus, que lo sabes pas denistar, pararàs la saca a l’espèra. N’autres nos n’anarem los corsejar e te los rabatre, los tamaros ; e ages pas lagui, riscas pas res qu’es ombrenca aquela mena de caça e mai plan inofensiva.

Los v’aquí partits, de negra nuòch, en plena campanha, onte i a de ròcs e de bartasses, t’enquilhon lo caçaire fèr coma Artaban contre un ròc, an un colinador de tamaro, ambe la saca de plan doberta, qu’esperesse sens pas ges de bruch ni mai bolegar, d’aquí tant que la bèstia passesse. Los autres, de tafurar tot a l’entorn, se foravian, d’aquí tant que lisseson totes ensem a son ostau e se trapesson au lièch… L’endeman se fa los comentaris e rasonaments sus las fantasiá dels tamaros…d’aquí que comprenguesse, nòstre caçaire e s’escacalassesson totes ensems… » (Lo Bales Dialectic – Metòd per de dire d’aprene l’occitan parlat dins lo ròdol de Montpelhier - Notas)

Robèrt Marty tamben lo cacèt l’animal : « Quand èri pichonèl, anèri coma plan maites, una nuèch de pluèja e de vent que te trauçavan fins als òsses, a la caça al tamarre. D’oradas entièras, badèri la saca (al pròpri coma al figurat) a esperar la bèstia. E mai se lo grandàs que m’avia plaçat a l’espèra, m’aviá dich que podiá èsser long, comptavi plan dintrar pas bredolha. Cresètz-me se volètz, mas malgrat ma bòna volontat ne vegèri pas la coeta d’un e trapèri un brave raumàs. Aquò me serviguèt de leiçon.» (Occitans ! n°42 –març-abril de 1991)

Dins lo ròdol d’Espigola dins Var, la ferámia la dison lo facomochèra. Aicí l’embolh atenh un tal nivel de poesia qu’Espigola, « trauc dau cuòu de Provença », n’es vengut un país quitament mitic : extrach de « Les quatre saisons d’Espigoule »

Bèstia fabulosa, quimèra de las bèlas… Benlèu qu’Occitània es una mena de facomochèra. E nosautres, seriam de colhons que se colhonan solets ? Saique…

Ça que la, s’agachatz melhor, dins aquela caça Occitània la traparetz a de bon. Aquel vejaire trufandièr, aquel gost a se desguisar, aquel esperit pantaissaire e mai de mal enganar, aquel amor baug del país que resista amb lo carnaval de Limós tant coma quand los vinhairons te castanhan los CRS sus la plaça de l’Uòu...  Òc que si existís la bèstia. Alavetz, al virar d’una rota, sus mièjanuèch… Una cabra dels dents de lop, l’uèlh coquinàs… Gara a sas banas !

9f6297e48f6db10d14306930adb7e0c6_1_

Publicité
Publicité
Commentaires
P
Bonjorn, ont se pòt trapar Lo balés dialectic?
La cabra e lo lop
Publicité
La cabra e lo lop
Archives
Publicité